Fi de novembre. Hauria de fer fred per completar l’estampa però el temps, rebel o mandrós, s’hi nega, ara per ara. Es fa fosc i els carrers s’il·luminen, plens de diminutes bombetes, dibuixant ponts irisats entre les cases de banda i banda de carrer. Em deixo encomanar la il·lusió infantil i passejo, amb la seva ma petita i calentona agafada a la meva, tombant per un i altre carrer, descobrint noves formes o colors. Aquesta setmana s’inaugura la fira; no hi faltarem. En recorrerem tots els passadissos, buscant la resposta a una il·lusió: una estrella per penjar dalt de tot de l’arbre? Una d’aquelles figures de fang mal cuit, un punt naïfs? El ronc d’una simbomba? L’olor dels avets i del vesc m’embriaga i em duu, pel meu particular túnel del temps, molts anys enrere... La seva veu, aguda i dolça alhora em torna a l’actualitat –“Jo li picaré molt fort, perquè em cagui moooolts regals. I xocolatines”. Tornem a casa, la seva mà, encara agafada a la meva. Tota ella només pendent del tros de tronc amb barretina que duc a l’altre braç.
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Comentaris
Anònim ha dit…
QUI ES AQUESTA NENA? I EL TEXT?
Anònim ha dit…
La nena és diu Irene i és la filla de la Sandra, l' autora del text.
Anònim ha dit…
Irene Vidarte Ballester, una barrufeta tot-terreny
Jo coneixo a la meva mare i la Núria Tomás sota el tobogán, i a la mare de la Maria Vilarnau amb l' abric vermell a la dreta de la foto. La de la bata a quadres taronges sembla la mare de la Marta? i la del moño la mare de l' Ariadna amb l' Ariadna al costat?
Comentaris